Totes les llengües tenen paraules que, baldament no formin part de la llengua col·loquial, els parlants poden apreciar, perquè presenten un toc d'antigor i són sòlides com el marbre. Provenen de la tradició literària pròpia. No són col·loquials, però són compartides per la comunitat de parlants.
En castellà, per exemple, els parlants disposen de "cuitas", que es pot traduir al català com a "treballs o penes". "Treballs d'amor perdut" de Shakespeare o "por doquier". Són paraules literàries, ben conegudes per una gran majoria de parlants pertanyents a una tradició forta.
En català la tradició pròpia existeix i es pot resseguir d'ençà del S.XIII fins a l'actualitat. Ara bé, el moment de màxima consciència lingüística i de desenvolupament del català modern es va escaure en els anys 20 i 30 del segle passat. Sota el guiatge (no diré "de la mà" per respecte envers ells) de Pompeu Fabra, Josep Carner, Carles Riba, etc.
 |
| L'Odissea de Carles Riba, estranya i propera per a tothom? |
El franquisme va suposar un tall. La tradició, en certa manera, es va estroncar perquè si no s'ensenyava la llengua literària a l'escola, tampoc no podia ser entesa i assimilada per la major part de la població.
Tanmateix, la democràcia tampoc no va comportar la integració i la lectura contextualitzada de Carles Riba, Josep Carner, Marià Manent, Josep Pla i de tots els clàssics recents (inclosa Mercè Rodoreda, que, tal vegada, ha estat més ben llegida) a l'escola i, sobretot, de l'anàlisi de textos en prosa adreçats a la creació d'un estàndard oral culte i europeu (prosa ben articulada, clara i precisa).
La d'aquests escriptors era una llengua ben diferent de l'aiguabarreig que podem observar en els mitjans de comunicació catalans actuals, centrats en la mediocritat d'una llengua oral engavanyada pel castellà (sense estil, sense models forts, sense pena ni glòria, de qui dia empassa any empeny i "fins a la propera", com acabo de sentir).
La majoria dels nostres periodistes no creen ni imiten models propis, es passen el dia traduint i substituint castellanismes, no llegeixen i anoten els nostres clàssics, ni antic ni moderns, que són els únics que els podrien alliberar d'aquest estat lingüístic migrat i fer que se sentissin, potser, més satisfets al final del dia.
Efectivament, aquella gent de la República -fossin de dretes o d'esquerres, poc ens importa- van fer un tou de feina per a nosaltres, eren, certament, gent d'una altra estofa. Pensaven en català, la majoria d'ells no en vivien però eren europeus fins al moll de l'os, aspiraven a la universalitat en català, no pas a una llengua barroquitzant, castellanitzada, dialectalitzada i empobrida.
Llegiu els clàssics, encara hi som a temps.
