No fer servir "blasmar" és digne de blasme

Quants catalans saben que el castellà "vituperar" en català és "blasmar"? I quants d'aquests el fan servir quotidianament? Tots som culpables i mereixedors de blasme per l'abandó i l'empobriment de la nostra llengua, si no llegim i imitem els nostres bons models (com fan els periodistes i escriptors de les altres cultures veïnes). 

És cert que en una cultura individualista tendim a criticar subjectivament; el blasme, però, és un fenomen col·lectiu. Potser per això ens desagrada profundament.

L'esquifidesa de la llengua estàndard culta actual es pot revertir llegint els nostres escriptors, amb el benentès que la literatura catalana té la seva pròpia tradició, de la mateixa manera que qualsevol altra literatura europea.

Aquí teniu diversos exemples d'ús d'aquest verb al llarg de la història:

"Quin ànim de cavaller fou aquest, que més s'estimà morir que no viure envergonyit, per no ésser blasmat dels bons cavallers!" Joanot Martorell, Tirant lo Blanc (S.XV)

"En realitat, no hi ha temps per a res: ni per elogiar seriosament res, ni per blasmar seriosament res" , Josep Pla, El quadern gris (S.XX)

"El 15-M ha acabat reduït al mateix parlamentarisme servil que denunciava, i les files de l’1 d’octubre legitimen el mateix autonomisme que van blasmar". Joan Burdeus, El Quadern del diari "El País" (2021).

I efectivament, és aquell verb que fem servir tantes vegades en anglès "to blame", perquè quan "blasmes" també "inculpes" algú.

En castellà es va morir (substituït per "vituperar"), sic transit gloria mundi.