Avui he agafat el bus que porta els obrers com si fossin bens de Castelldefels a Barcelona. N'hi havia fins i tot un que entre rialles i comentaris mordaços feia bels. Érem una gentada i el conductor, amb les finestres tancades, anava deixant entrar els pàries de la nostra fantàstica societat a una festa on res no se celebra. M'he indignat molt, com solem fer al moment els que vivim millor.
Després m'he adonat, gràcies a una veu serena i familiar, "que no venia d'aquí", "que tant se valia", "que no importava, vaja, perquè tothom ho ha vist mil vegades". Perquè els catalans, quan ens sentim defraudats i ens resignem, cosa que fem molt sovint, diem "(ja) no ve d'aquí". I el conegut adagi "qui dia passa..."
Els anglesos, com saben els meus alumnes, diuen "nevermind" i els castellanoparlants "da igual".
I bé, cada llengua té la seva expressió per palesar la renúncia involuntària. Per això dol molt al català de mitjana edat sentir el jovent dir "da igual" perquè potser no ve d'aquí o potser sí que és important, perquè la llengua és un patrimoni que no s'hauria de malbaratar i hi ha massa hereus escampa i massa serveis públics que s'han convertit en impopulars.
