El compromís

L'objectiu d'aquest blog és posar en relleu la singularitat del català i de les seves paraules i construccions il·lustrant-ne els usos amb exemples.

Ara us parlaré d'una paraula ambivalent: comprometre's.

Aquesta pot expressar tant un sentit d'obligació per part de qui la pronuncia, com una idea de posar-(se) en dificultat o perill.

Ex.

1. Em comprometo a fer-ho" = m'obligo a fer-ho.
2.  Les teves accions m'han compromès = les teves accions m'han posat en una situació crítica.

En les principals llengües europees, per exemple, francès, anglès, italià, s'utilitzen dues paraules diferents per expressar aquestes nocions:

1. engager, to commit, impegnare.
2. compromettre, compromise/jeopardise, compromettere (francès, anglès, italià).

Els escriptors d'assaig contemporanis conscients d'aquest fet i de la història interna del català com a llengua europea no deslligada, usen el verb engatjar en el sentit actiu i positiu de la paraula, en paral·lel a l'ús de comprometre:

Un intel·lectual engatjat, una obra engatjada, engatjar-se amb una causa.
Un intel·lectual compromès significa exactament el mateix però pot tenir també la lectura d'un intel·lectual en perill.

Exemple d'ús:

"L'acció, per tal com s'engatja amb la fundació i preservació dels cossos polítics, crea la condició per al record, és a dir, per a la història".

Traducció de La condició humana de Hannah Arendt.

S'empren engatjar-se  i també els seus contraris rompre el compromís o engatjament, descomprometre's o desengatjar-se.

De fet la paraula gatge té una llarga tradició en la literatura catalana (no és cap manlleu recent del francès).


Si la cerquem en el nostre gran clàssic Tirant lo Blanc, hi apareix amb el sentit de penyora o garantia:

E llançà-li uns guants per gatge 

[Em + penyora + ar = en + gatge + ar]

A banda del que hem esmentat, cal notar que lligar-se, obligar-se, deslligar-se, desdir-se, deseixir-se també tenen els mateixos significats que engatjar-se i desengatjar-se. Fent una cerca a Google, he trobat aquests dos exemples:

S'ha deslligat de la societat i ara viu sol.
S'ha deseixit de tota cosa estranya a ella i s'ha procurat la pau. 


Dues idees han regit la normativització del català i caldria fer-les sempre avinents:

1. Evitació d'idiotismes castellans (construccions pròpies només del castellà quan limiten o simplifiquen la llengua. En aquest cas, si només tinguéssim comprometre passaríem de tenir dues formes a només una).
2. Manteniment de la unitat amb les llengües europees veïnes (el català històricament parlant és una llengua gal·loromànica amb elements lèxics hispànics).

Ho hauríem de tenir sempre en compte si volem que la nostra llengua es desenvolupi sana i forta.

Feixuc té un feix de virtuts

Feixuc és una delícia: desenvolupat a partir de feix, vol dir "pesat, difícil i poc àgil".  El seu derivat, el verb "afeixugar", és un d'aquests verbs meravellosos que té equivalent en la llengua francesa ("alourdir") i la italiana ("appesantire") però no en la castellana on no trobem cap derivat de "pes" (hi tenim "oprimir", "agobiar" o "entorpecer"). 

El castellà va molt sovint a la seva respecte de les llengües germanes, car presenta les seves pròpies solucions lingüístiques. L'anglès, al seu torn, també usa "burden", que prové, justament, de "pes". 

Camàlics o bastaixos afeixugats

El català, podem afirmar, en aquest aspecte, que es conjumina amb les llengües veïnes del nord.

Afeixugar, doncs, significa "fer feixuc, pesat", "aclaparar" (sinònims: "entrebancar", "obstaculitzar", "engavanyar").

Exemples:

• "L'arada afeixuga el braç" - Portal sardanista.cat
• "L'enciclopèdica informació afeixuga el desenvolupament de l'obra"- Llegim ara.cat
• "La inversió estrangera cau el 10 % i afeixuga el sector del luxe" - titular de "El País"
• "La manca de treball afeixuga moltes famílies" - Bisbat de Solsona.

En aquest sentit, alguns prefereixen utilitzar el neologisme "llastar" (per influència del castellà), que té menys tradició. Res a dir-hi, com més serem més riurem, però procurem no deixar de banda el ventall de possibilitats que ens brinda la família de "feix".

"Esmerçar-se" està ben format en català

El verb "esmerçar-se", encara que no estigui registrat com a correcte al diccionari, és un verb que està format a partir del català i per analogia interna.

No té res a veure amb "esmerar" que vol dir primerament "limpiar" i que no s'utilitza gaire en la forma transitiva (només en la forma reflexiva amb el significat de "esforçar-se").

No és el cas amb "esmerçar", que s'empra en sintagmes com "diners", "temps", "esforç".

Trobem un cas paral·lel en el francès "investir" i "s'investir":

Investir de l'argent, du temps, des efforts - invertir / esmerçar diners, temps, esforços
S'investir à faire quelque chose - esmerçar-se a fer alguna cosa (és a dir, "esmerçar esforços a")

Podem no acceptar la construcció perquè no ens agrada personalment (malgrat el paral·lelisme amb el francès), com a usuaris de la llengua som lliures, però no pas perquè sigui castellana, o perquè no estigui ben formada en català.

Es tractaria d'un gal·licisme, en tot cas, si no acceptem l'analogia interna. Tot i que aquesta és totalment plausible perquè en trobem d'altres a la llengua:

Dedicar esforços, diners, temps.
Dedicar-se a fer alguna cosa.

O sense anar més lluny: aplicar-se

L'anàlisi gramatical ha de tenir en compte tots els factors però sobretot la lingüística interna (de la mateixa llengua)  i en segon lloc la de totes les llengües veïnes. Que s'assembli al castellà "esmerar" és secundari tenint en compte tot els fets que acabo d'assenyalar.

És correcte doncs i no podem barrar-li el pas si els escriptors l'utilitzen amb normalitat.

Les paraules clàssiques i el català dels mitjans de comunicació

Totes les llengües tenen paraules que, baldament no formin part de la llengua col·loquial, els parlants poden apreciar, perquè presenten un toc d'antigor i són sòlides com el marbre. Provenen de la tradició literària pròpia. No són col·loquials, però són compartides per la comunitat de parlants.

En castellà, per exemple, els parlants disposen de "cuitas", que es pot traduir al català com a "treballs o penes". "Treballs d'amor perdut" de Shakespeare o "por doquier". Són paraules literàries, ben conegudes per una gran majoria de parlants pertanyents a una tradició forta.

En català la tradició pròpia existeix i es pot resseguir d'ençà del S.XIII fins a l'actualitat. Ara bé, el moment de màxima consciència lingüística i de desenvolupament del català modern es va escaure en els anys 20 i 30 del segle passat. Sota el guiatge (no diré "de la mà" per respecte envers ells) de Pompeu Fabra, Josep Carner, Carles Riba, etc.

L'Odissea de Carles Riba, estranya i propera per a tothom?

El franquisme va suposar un tall. La tradició, en certa manera, es va estroncar perquè si no s'ensenyava la llengua literària a l'escola,  tampoc no podia ser entesa i assimilada per la major part de la població.

Tanmateix, la democràcia tampoc no va comportar la integració i la lectura contextualitzada de Carles Riba, Josep Carner, Marià Manent, Josep Pla i de tots els clàssics recents (inclosa Mercè Rodoreda, que, tal vegada, ha estat més ben llegida) a l'escola i, sobretot, de l'anàlisi de textos en prosa adreçats a la creació d'un estàndard oral culte i europeu (prosa ben articulada, clara i precisa).

La d'aquests escriptors era una llengua ben diferent de l'aiguabarreig que podem observar en els mitjans de comunicació catalans actuals, centrats en la mediocritat d'una llengua oral engavanyada pel castellà (sense estil, sense models forts, sense pena ni glòria, de qui dia empassa any empeny i "fins a la propera", com acabo de sentir).

La majoria dels nostres periodistes no creen ni imiten models propis, es passen el dia traduint i substituint castellanismes, no llegeixen i anoten els nostres clàssics, ni antic ni moderns, que són els únics que els podrien alliberar d'aquest estat lingüístic migrat i fer que se sentissin, potser, més satisfets al final del dia.

Efectivament, aquella gent de la República -fossin de dretes o d'esquerres, poc ens importa- van fer un tou de feina per a nosaltres, eren, certament, gent d'una altra estofa. Pensaven en català, la majoria d'ells no en vivien però eren europeus fins al moll de l'os, aspiraven a la universalitat en català, no pas a una llengua barroquitzant, castellanitzada, dialectalitzada i empobrida.

Llegiu els clàssics, encara hi som a temps.