La veu de Joan-Lluís Lluís, o sia, la del seu narrador omniscient, ens condueix en l'espai de vora tres-centes pàgines alades, amb una seguretat magistral, a través d'un mite que només té com a finalitat la seva pròpia essència: la llengua mateixa i el relat que va bastint. Un mite obert, que convida, un cop enllestida la lectura, a la relectura del llibre, per poder copsar-ne els detalls que ens han passat desapercebuts.
Un relat que es basa en moltes altres històries i que, a través de les al·lusions, multiplica el seu significat i fa d'aquesta obra una lectura obligada en la literatura catalana contemporània.
La novel•la de Joan-Lluís Lluís l'hem de festejar al costat de la d'altres prodigis narratius com ara Jaume Cabré. És una literatura que sobrepassa la vida i enriqueix les nostres vides de lectors amb la seva força narrativa. No estem parlant d'una literatura ideològica, sinó d'una literatura per la literatura que poua directament en la vida però que segueix, al capdavall, el seu propi curs.
La història, escrita en una llengua àgil i fluida, esdevé un model per a d'altres escriptors que aspirin a escriure o aprendre un català natural i supradialectal. Un català de totes les regions, atemporal, d'una gran força poètica. L'autor domina l'essència de la llengua i ens la regala pàgina a pàgina.
M'agradaria només citar-ne quatre passatges perquè pugueu veure alguns d'aquests trets (la negreta és meva):
"Quan Junil, al migdia, torna a la llibreria, troba esclaus de diverses cases que s'escarrassen a esbandir la sang de la plaça i a esbravar-ne la flaire que ja s'incrusta a la pell dels veïns i a les parets de les cases."
"A l'esquena, com els arquers el buirac, hi du un salabre amb la xarxa de cànem boca amunt, que no deixa de donar-li un aire una mica ridícul. Aquest salabre, que ha bescanviat abans de marxar per dos pots de terrissa, serà la font principal de proveïment d'animals comestibles durant un temps prou llarg, i els altres agrairan sovint a Dirmini, en veu alta o en pensament, que s'hagi dotat d'aquesta eina tan poc bregosa".
"I així fan el seu primer foc de fugitius, però el fan menut i de seguida que han enviat vots i agraïments als déus i que els ocells són cuits, l'apaguen i en colguen les brases. Han estat, aquestes flames breus, com llepolies de mel".
"Així, de mica en mica, senten per primera vegada la calor que els va estabornint i els unta la pell amb una suor polsosa que els afeixuga cada gest. S'aturen a l'ombra per beure i flastomar i cap d'ells, ni tan sols els guerrers, no sembla que vulgui dissimular el cansament".
Una llengua clafida de sinònims (mireu, com a exercici, de trobar al llibre tots els sinònims d'"empaitar"). Aneu a la llibreria i procureu-vos-en un exemplar. Ja feu tard!
