El Barça i la vida

 -Jo ja tinc coll avall que el Barça masculí de futbol aquesta temporada en veurà de totes.

-Segurament, la veritat és que no es pot resoldre una situació tan complicada com l'actual en un tres i no res.

-I no es pot arreglar sols amb fitxatges i a cop de talonari.  Cal crear una estructura nova que funcioni i que tingui molta ambició, que vagi a totes!

-I tant, i ja que qui no té tall rosega els ossos, doncs podríem parlar, no sé, potser dels campionats de petanca, ara mateix...

-Au va! Poca conya, el meu sogre va de mal borràs des que el Barça masculí no toca pilota. Amb prou feines si surt de casa i està molt moix. De debò! Hi ha gent que s'agafa la crisi del Barça molt a la valenta.

-I a d'altres, en canvi, totes els ponen. A mi l'esport m'agrada practicar-lo. No em deleixo per cap color, per'xò!

-"Deleixes"! Marc, ets tot un poeta!

Vocabulari del diàleg:

• Tenir coll avall - dar por seguro
• Veure'n de totes - pasarlas canutas
• En un tres i no res - en un periquete
• Anar a totes - ir a por todas
• Qui no té tall rosega els ossos - a falta de pan buenas son tortas 
• Au va! - venga, hombre
• Poca conya - poca broma
• Anar de mal borràs - ir de capa caída
• No tocar pilota - no dar pie con bola
• Moix - mustio, alicaído
• Agafar-se a la valenta - tomarse a pecho
• A algú pondre-li totes - alguien nacer con estrella
• Delir-se per - sufrir, morir por
• Per'xò (per això) = però - sin embargo

Les olors

Les olors, també dites flaires i sentors, activen el sentit de l'olfacte que ens permet de relacionar-nos amb el nostre entorn a través del nas i del cervell. És un sentit secundari, al costat de la vista i l'oïda. Quan ens en veiem privats, com ara per un virus, descobrim que les olors són essencials i imprescindibles en les nostres vides: les bones (que anomenem perfums, aromes i fragàncies) i les dolentes (que en diem pudors, fortors, ferums, bravades, tufs, pestes i altres mots derivats).

Les flaires ens permeten de notar si un aliment està passat, si és estantís o bé si és fresc i en la saó. Si l'aire és respirable o tòxic. O si acaben de coure un pastís al forn. O si algú s'acaba de dutxar amb un suau gel de bany.

Les bones olors ens sedueixen i ens porten a d'altres indrets a través de la imaginació. Les espècies d'un restaurant asiàtic ens enlairen a una altra dimensió. El desinfectant ens repel·leix com el fum d'un incendi.

En la nostra llengua les coses i les persones fan olors o pudors (inclosos els seus sinònims) d'alguna cosa i les persones o els animals amb el nas olorem, ensumem o flairem els efluvis que desprenen els altres éssers. 

Per exemple:

• L'aire fa olor de rosa.
• El nen flaira la sopa.
• El gos ensuma la femta.
• El cubell de la brossa fa pudor o put perquè ningú no l'ha baixat.

Vocabulari del text:

• Flaire - olor
• Olor - olor 
• Sentor - olor
• Pudor - mal olor, peste
• Fortor - hedor
• Ferum - hedor, tufo (animal)
• Bravada - tufo
• Estantís - pasado 
• Saó - sazón 
• Enlairar - elevar 
• Fer olor de - oler a
• Fer pudor de - oler (mal) a 
• Olorar - oler algo
• Ensumar - oler, olfatear algo
• Flairar - oler algo
• Femta - excremento

"Junil a les terres dels bàrbars"

Seguir les aventures i el misteriós itinerari de Junil, esclava dedicada a Juno, que defuig tothora el miserable destí que el seu món li ha reservat, és una plàcida delícia. 

La veu de Joan-Lluís Lluís, o sia, la del seu narrador omniscient, ens condueix en l'espai de vora tres-centes pàgines alades, amb una seguretat magistral, a través d'un mite que només té com a finalitat la seva pròpia essència: la llengua mateixa i el relat que va bastint. Un mite obert, que convida, un cop enllestida la lectura, a la relectura del llibre, per poder copsar-ne els detalls que ens han passat desapercebuts. 

Un relat que es basa en moltes altres històries i que, a través de les al·lusions, multiplica el seu significat i fa d'aquesta obra una lectura obligada en la literatura catalana contemporània. 

La novel•la de Joan-Lluís Lluís l'hem de festejar al costat de la d'altres prodigis narratius com ara Jaume Cabré. És una literatura que sobrepassa la vida i enriqueix les nostres vides de lectors amb la seva força narrativa. No estem parlant d'una literatura ideològica, sinó d'una literatura per la literatura que poua directament en la vida però que segueix, al capdavall, el seu propi curs. 

La història, escrita en una llengua àgil i fluida, esdevé un model per a d'altres escriptors que aspirin a escriure o aprendre un català natural i supradialectal. Un català de totes les regions, atemporal, d'una gran força poètica. L'autor domina l'essència de la llengua i ens la regala pàgina a pàgina. 

M'agradaria només citar-ne quatre passatges perquè pugueu veure alguns d'aquests trets (la negreta és meva):

"Quan Junil, al migdia, torna a la llibreria, troba esclaus de diverses cases que s'escarrassen a esbandir la sang de la plaça i a esbravar-ne la flaire que ja s'incrusta a la pell dels veïns i a les parets de les cases."

"A l'esquena, com els arquers el buirac, hi du un salabre amb la xarxa de cànem boca amunt, que no deixa de donar-li un aire una mica ridícul. Aquest salabre, que ha bescanviat abans de marxar per dos pots de terrissa, serà la font principal de proveïment d'animals comestibles durant un temps prou llarg, i els altres agrairan sovint a Dirmini, en veu alta o en pensament, que s'hagi dotat d'aquesta eina tan poc bregosa".

"I així fan el seu primer foc de fugitius, però el fan menut i de seguida que han enviat vots i agraïments als déus i que els ocells són cuits, l'apaguen i en colguen les brases. Han estat, aquestes flames breus, com llepolies de mel".

"Així, de mica en mica, senten per primera vegada la calor que els va estabornint i els unta la pell amb una suor polsosa que els afeixuga cada gest. S'aturen a l'ombra per beure i flastomar i cap d'ells, ni tan sols els guerrers, no sembla que vulgui dissimular el cansament".

Una llengua clafida de sinònims (mireu, com a exercici, de trobar al llibre tots els sinònims d'"empaitar"). Aneu a la llibreria i procureu-vos-en un exemplar. Ja feu tard!

"Escueto" no vol dir "concís" o "sobri"

M'han dit i, de ben segur, us han dit manta vegada que l'adjectiu "escueto" en català es traduïa com a "concís" o "sobri", segons el context. I així ho especifica, efectivament, el portal lingüístic de la CCMA (esadir.cat).

L'impossible trencacolls és triar. "Escueto" comprèn aquests dos significats al mateix temps, i quan et veus forçat a escollir-ne un, renuncies, consegüentment, a l'altre. Però, i encara, no tan sols això:

"Un mensaje escueto" és "concís" (=breu), i també "sobri" (=sense adornaments superflus) però, a més a més, té la qualitat natural de "nu" o "despullat", "de cosa essencialment pura".  

Una cosa "escueta" és, per tant, més que breu i sòbria car és nua i simple per naturalesa. 

Tan pobreta és la nostra llengua oral que no podem expressar les tres idees amb una sola paraula?

Per sort, la resposta és negativa. Diccionaris bilingües a banda -que sí inclouen la paraula-, els nostres escriptors, la nostra tradició catalana, fa servir un mot que abraça el triple sentit de "escueto", val a dir: breu, sense adornaments, nu i natural. L'adjectiu en qüestió és "escarit/da". 

Per il·lustrar-ho, no em puc estar de citar un fragment deliciós de Josep Pla:

"Més aviat el gran descobriment que féu a Itàlia és el d'una figura contrària: una figura eixuta, positiva, racional, lògica, de vegades d'una lògica aristotèlica, d'un sentimentalisme extern escassíssim, d'una gran ironia dissimulada, d'una cortesia més aviat adusta, molt caut i prudent en la utilització de les paraules, d'un tacte perfecte, d'una llengua escarida, d'una superfície social llisa però freda, d'un domini visible, d'una petulància rarament subratllada -menys subratllada que la seriositat i sovint la gravetat." 

Josep Pla, Cartes d'Itàlia. Ed. Destino.

I dos exemples actuals:

"Aquella narració sòbria, gairebé escarida.."

 Jesús Moncada "Estremida memòria"

"Un text escarit que, a priori, encaixa amb les peticions del manifest però sobre el qual no hi ha concreció". 

Clara Blanchar, "El País". 

"El que més m’agrada fer és periodisme d’agència, on m’he sentit més còmode, més productiu, més realitzat, millor. No firmes, la informació és escarida, és la base del periodisme, la resta és secundari."

Ramon Barnils, entrevista de Jaume Vicens a dbalears.cat 

Hauríem d'exigir que l'ensenyament del català fos més bo i que els mitjans de comunicació fossin menys xarons i més didàctics (si cal). Així, no sentiríem la paraula "escuet(o)" perquè hom ja sabria emprar "escarit".

No fer servir "blasmar" és digne de blasme

Quants catalans saben que el castellà "vituperar" en català és "blasmar"? I quants d'aquests el fan servir quotidianament? Tots som culpables i mereixedors de blasme per l'abandó i l'empobriment de la nostra llengua, si no llegim i imitem els nostres bons models (com fan els periodistes i escriptors de les altres cultures veïnes). 

És cert que en una cultura individualista tendim a criticar subjectivament; el blasme, però, és un fenomen col·lectiu. Potser per això ens desagrada profundament.

L'esquifidesa de la llengua estàndard culta actual es pot revertir llegint els nostres escriptors, amb el benentès que la literatura catalana té la seva pròpia tradició, de la mateixa manera que qualsevol altra literatura europea.

Aquí teniu diversos exemples d'ús d'aquest verb al llarg de la història:

"Quin ànim de cavaller fou aquest, que més s'estimà morir que no viure envergonyit, per no ésser blasmat dels bons cavallers!" Joanot Martorell, Tirant lo Blanc (S.XV)

"En realitat, no hi ha temps per a res: ni per elogiar seriosament res, ni per blasmar seriosament res" , Josep Pla, El quadern gris (S.XX)

"El 15-M ha acabat reduït al mateix parlamentarisme servil que denunciava, i les files de l’1 d’octubre legitimen el mateix autonomisme que van blasmar". Joan Burdeus, El Quadern del diari "El País" (2021).

I efectivament, és aquell verb que fem servir tantes vegades en anglès "to blame", perquè quan "blasmes" també "inculpes" algú.

En castellà es va morir (substituït per "vituperar"), sic transit gloria mundi.

"Calor"/ "escalfor"/"caliu" - castellà "calor"

Arriba Nadal i a moltes llars catalanes gaudirem del caliu de la família, de l'escalforeta de l'escudella i si tenim una xemeneia o una brasa posarem les mans per escalfar-les al caliu del foc. 

Diuen els lingüistes que cada vegada que mor una llengua, desapareix una determinada visió del món. Una manera particular de compartimentar o classificar la realitat en paraules.

Així doncs, si el català desaparegués, quan parléssim de" la calor", dues paraules pròpies de la llengua deixarien d'existir ("escalf(or)" i "caliu") i només ens quedaria "calor".

El català primfila quan es tracta de parlar de la temperatura alta. No només pel que fa a la calor intensa (calda, xafogor o xardor) o els fogots, la calorada i la sufocació sinó amb el terme neutre "calor" mateix.

Perquè la llengua catalana, efectivament, distingeix entre:

1. calor que desprèn un cos en combustió  - escalfor
2. calor que resta en un cos que ha cremat - caliu
3. calor ambiental - calor 
4. bons sentiments, afecte envers algú - caliu, escalf

Exemples: l'escalfor de la pell, de la sorra, d'un cos / el caliu d'una brasa, d'una xemeneia / la calor de l'estiu / el caliu o l'escalf dels amics.

Els homes decideixen per mitjà de mètodes sovint poc civilitzats que unes llengües siguin més útils que d'altres, però pel que fa a la riquesa no hi ha llengües que siguin millors que d'altres, perquè els éssers humans simplement classifiquem la realitat amb mots, i cada grup humà ho fa d'una manera diferent. 

Quan una llengua mor o s'empobreix es perd aquesta bellesa.

Castellà "alcanzar" English "reach, achieve"

 El castellà "alcanzar" es tradueix al català de diverses maneres, segons el significat. Si només fas servir "arribar a" i "aconseguir" però t'agradaria tenir un vocabulari més ric, pots continuar llegint aquesta entrada. El català estàndard de Fabra i dels nostres autors bons és molt més ric que el dels mitjans de comunicació actuals. En la nostra llengua germana castellana els locutors són també més generosos amb les paraules.

Si es tracta de coses materials, físiques, pots fer servir els verbs  "arribar a", "abastar" o "aconseguir"  "atènyer"  o "guanyar" i literari "pervenir" (arrive at, reach, get to)

• No arriba / no abasta a la paret / al sostre / al prestatge. 
• El porter no va arribar a tocar / no va abastar a la pilota.
• No abasta a entendre el problema (no aconsegueix o arriba a entendre).
• Va aconseguir el corredor que li anava davant (atrapar algú)
• Va atènyer el poble abans que la resta d'excursionistes (arribar a un lloc).
• Les naus van guanyar l'altra riba (arribar a un indret).
• Els emigrants van pervenir al país després de passar moltes tribulacions (arribar amb treball).

Si es tracta de coses immaterials, com la fama, l'èxit, etc. fem servir els verbs "assolir" i un pèl més literari el verb "atènyer" o simplement "aconseguir" o "guanyar" (achieve, reach)

• Va assolir  / va atènyer / va aconseguir molts èxits.
• Va assolir / va atènyer / va aconseguir els seus objectius.
• Va guanyar una fama ben merescuda.

"Alcançar" en català és arcaïsme o una variant antiga d'encalçar, verb que significa "perseguir" o "empaitar" algú: (chase)

• La mala sort l'encalçava.

El català té una llarga tradició literària i oral, pensa en català, no cal traduir i reduir, així, una llengua a la mínima expressió.

"A la quieta" = "silenciosament"

 Que l'anglès i el català tenen elements lèxics comuns és molt evident. Totes dues llengües, s'ha remarcat, sovint, presenten molts monosíl·labs, per l'eliminació de les vocals finals; i també paraules que, baldament hagin modificat el seu significat, encara comparteixen l'etimologia.

És el cas de l'adjectiu "quiet", que en català vol dir immòbil, com el castellà "quieto" però que encara conserva en la locució "a la quieta" el significat original que trobem en l'anglès "quiet" ("silent" o "silenciós").

Així, per exemple, podem llegir en"Jardí vora el mar" de Mercè Rodoreda:

"Ho vaig fer ben bé perquè sí, i ell va saltar. Me'n vaig anar a la quieta i no ho vaig explicar a ningú".

És l'equivalent del castellà "quedamente".

"Fer giragonses" = "to zigzag"

 "Fer giragonses" és anar d'un cantó cap a l'altre en una carretera o camí o bé, utilitzat figuradament, vol dir anar sense una direcció clara. 

"El cotxe va fer unes quantes giragonses abans d'estavellar-se contra l'arbre".

"Anava fent giragonses per la vida".

• Castellà: ir haciendo eses
• Anglès: to zigzag

Ets un fester! I tu un matiner!

Per crear adjectius derivats de verbs que signifiquen "tendir a" o "ser propens a" el castellà es val del sufix -ón i el català de -aire,  -er, -eta, entre d'altres.

• criticaire - criticón
• enredaire - enredón
• manaire - mandón
• palpaire - sobón
• peguissaire - pegón
• rondinaire - protestón, gruñón
• ronsejaire - remolón

• caganer - cagón
• pixaner - meón
• tardaner, triganer - tardón

• acuseta - soplón
• burleta - burlón
• espieta - soplón
• foteta - guasón 
• ximplet - tontorrón

• abusador - abusón

El món meravellós del barat

Álex Grijelmo parlava en un dels seus llibres del geni de la llengua espanyola. El geni de l'espanyol seria la veu que decidiria què es pot dir i què no en una determinada època de la llengua.

No puc compartir amb ell la visió romàntica d'un geni lingüístic que es troba per sobre de la comunitat de parlants i va dictaminant el que és acceptable i el que no en una llengua determinada. És una idea una mica tronada i contradictòria. Llegiu el llibre, us el recomano.

Com a català que soc, amb una llengua que ha sofert tots els sotracs de la història, per a mi el català és gramàtica, llibres i sentit de continuïtat; no té res a veure amb la mística. 

Més aviat, trobo que hi ha una tradició en cada llengua i que, com més la coneix el parlant, més tendeix a veure analogies i semblances en les formes lingüístiques de diverses èpoques, i més donat és a voler bastir el discurs fonamentant-se en el passat que no pas acceptant innovacions que sovint percep com a supèrflues o innecessàries.

O almenys, al parlant coneixedor no li agrada baratar el passat pel present, perquè li fa l'efecte que la llengua va perdent part de la seva essència. Mentre que a la majoria de parlants, tota aquesta reflexió no els és fonamental, perquè la llengua no és res més que un instrument, que ara s'empra amb matusseria i ara amb gràcia, com sense reflexió, tal com raja.

Ara bé, cal dir que les analogies fruit de la reflexió lingüística poden ser igual de plaents i fascinants com la conversa amb un geni secular i tenir resultats sorprenents.  

Per exemple, un dia em vaig embadalir davant de l'arrel "barat". Digueu-me filòleg, no és cap insult, em plau.

Perquè, de fet, aquesta arrel dona molt de joc en la nostra llengua.

El significat de "barat" com a cosa de poc preu ens ve, segurament, del castellà "barato". Però l'arrel es troba al català des de temps immemorials. I també la manlleven les altres llengües veïnes. 

"Barat" és un element del fons romànic, que té un significat primordial de "engany, frau".

En la nostra llengua, dels orígens ençà, hi trobem el verb "baratar", que vol dir "intercanviar dues coses" (o bescanviar, permutar). D'aquest verb deriva el nom "barata", que vol dir "intercanvi, bescanvi o permuta". 

Les coses que es baraten van perdent valor i, és clar, es converteixen en adjectiu, "barat-a".

Podem escriure, doncs, una frase com la següent:

"Les coses barates són de fàcil barata, les cares no tant i, al final, potser és tot un barat".

Aprenents àvids del català, molt atents, ara ve la teca:

Derivats de "barat" actualment trobem "al mercat lingüístic" els següents verbs:

1. Abaratir: rebaixar el preu d'una cosa - "Hem d'abaratir els préssecs"
2. Desbaratar: desfer, arruïnar, derrotar - "M'han desbarat els plans!"
3. Malbaratar: deixar perdre, malgastar - "Ha malbaratat tots els diners que tenia"

Feu-los servir, perquè  no és que siguin barats, són gratuïts.

"Enfront de" o "davant de"?

El català és molt més simple que el castellà en aquest punt, ja que el grup "davant de" és molt versàtil i el podem fer servir en la majoria de contextos en què el castellà recorre a diverses formes (mireu més avall). Tot i així, podem trobar-hi diverses alternatives o sinònims segons el significat concret de l'expressió. Així:

1.  Per expressar lloc, és a dir, que una cosa es troba físicament "al cantó de la cara" fem servir la preposició davant (de) "El cotxe és davant (de) la casa" - the car is in front of the house.
2. Quan volem dir lloc,  "just davant", "en paral·lel", usem el grup de paraules davant per davant (de) o enfront de. "El meu pis es trobava davant per davant del seu / El meu pis es trobava enfront del seu" - my flat was opposite his.
3. Per indicar oposició o contrast podem fer servir davant (de) o enfront de: "Van tenir una actitud molt digna davant / enfront de la crisi" - They took a  fairly decent attitude towards the crisis.

I en castellà tindríem com a equivalents:

1. delante de, ante, frente a, enfrente de (=davant de)

2. enfrente de (=enfront de o davant -per davant- de)

3. ante, frente a (=davant de, enfront de)

*Molta atenció amb el grup preposicional "enfront de", no podem eliminar-hi el "de", ja que seria incorrecte.

Més informació a l'Optimot.

Espolsa que espolsaràs

Un verb interessant del català és espolsar, que vol dir "treure la pols" o "treure's de damunt". 

T'espolses la jaqueta, quan hi tens engrunes de pols o de menjar, t'espolses un insecte, com ara una mosca -que t'empipa, però també et pots espolsar una responsabilitat o una feina, si no la vols fer, o espolsar-se algú quan no hi vols tenir tractes. Però, a casa, espolses els mobles o les sabates, amb un plomall o un drap (de la pols). 

Feixuc té un feix de virtuts

Feixuc és una delícia: desenvolupat a partir de feix, vol dir "pesat, difícil i poc àgil".  El seu derivat, el verb "afeixugar", és un d'aquests verbs meravellosos que té equivalent en la llengua francesa ("alourdir") i la italiana ("appesantire") però no en la castellana on no trobem cap derivat de "pes" (hi tenim "oprimir", "agobiar" o "entorpecer"). 

El castellà va molt sovint a la seva respecte de les llengües germanes, car presenta les seves pròpies solucions lingüístiques. L'anglès, al seu torn, també usa "burden", que prové, justament, de "pes". 

Camàlics o bastaixos afeixugats

El català, podem afirmar, en aquest aspecte, que es conjumina amb les llengües veïnes del nord.

Afeixugar, doncs, significa "fer feixuc, pesat", "aclaparar" (sinònims: "entrebancar", "obstaculitzar", "engavanyar").

Exemples:

• "L'arada afeixuga el braç" - Portal sardanista.cat
• "L'enciclopèdica informació afeixuga el desenvolupament de l'obra"- Llegim ara.cat
• "La inversió estrangera cau el 10 % i afeixuga el sector del luxe" - titular de "El País"
• "La manca de treball afeixuga moltes famílies" - Bisbat de Solsona.

En aquest sentit, alguns prefereixen utilitzar el neologisme "llastar" (per influència del castellà), que té menys tradició. Res a dir-hi, com més serem més riurem, però procurem no deixar de banda el ventall de possibilitats que ens brinda la família de "feix".

Del pont llevadís al trencadís de Gaudí

Una de les maneres que té el català d'indicar que es tendeix a fer una cosa és afegir el sufix -dís a verbs d'accions. Observeu-ne la regularitat i la lògica:

Si acostumes a oblidar coses ets oblidadís. Si no pots oblidar i estàs trist ets enyoradís. Les plantes que s'enfilen, com l'heura, són plantes enfiladisses (castellà "plantas enredaderas"), les portes que corren i es descorren sobre un mecanisme són portes corredisses (castellà "puertas correderas"). Els diners que es fonen o desapareixen fàcilment es fan fonedissos. Si ets simpàtic tens un somriure encomanadís. 

Els nens que són belluguets, que no paren mai quiets, són nens bellugadissos, quan una cosa es pot trencar fàcilment és fràgil o trencadissa i de la tècnica decorativa enginyada pel gran Gaudí se'n diu trencadís. Els ponts dels castells medievals i els seus homòlegs actuals, com que es lleven o alcen, es diuen ponts llevadissos. 

Si t'ha agradat aquesta entrada, recomana-la als teus amics.

"Da igual" o més ben dit "no ve d'aquí"

 Avui he agafat el bus que porta els obrers com si fossin bens de Castelldefels a Barcelona. N'hi havia fins i tot un que entre rialles i comentaris mordaços feia bels. Érem una gentada i el conductor, amb les finestres tancades, anava deixant entrar els pàries de la nostra fantàstica societat a una festa on res no se celebra. M'he indignat molt, com solem fer al moment els que vivim millor.

  Després m'he adonat, gràcies a una veu serena i familiar, "que no venia d'aquí", "que tant se valia", "que no importava, vaja, perquè tothom ho ha vist mil vegades". Perquè els catalans, quan ens sentim defraudats i ens resignem, cosa que fem molt sovint, diem "(ja) no ve d'aquí". I el conegut adagi "qui dia passa..."

  Els anglesos, com saben els meus alumnes, diuen "nevermind" i els castellanoparlants "da igual". 

  I bé, cada llengua té la seva expressió per palesar la renúncia involuntària. Per això dol molt al català de mitjana edat sentir el jovent dir "da igual" perquè potser no ve d'aquí o potser sí que és important, perquè la llengua és un patrimoni que no s'hauria de malbaratar i hi ha massa hereus escampa i massa serveis públics que s'han convertit en impopulars.

Massa pressió sobre les nostres paraules

La pressió és una cosa que no agrada a ningú, en general. Vivim sota pressió, tothom és víctima de l'estrès. Com que no tenim temps per pensar, en aquest món on tot es fa amb pressa, quan parlem, busquem la comoditat i ens apressem a trobar solucions màgiques o paraules fàcils de recordar que es puguin fer servir en molts contextos diversos. Aturem-nos un moment i, encara que costi, concentrem la nostra atenció en les paraules que usem per exercir pressió.

Fixem-nos en tots aquests sentits:

1. Fer pressió amb una part del cos perquè un objecte ocupi menys espai o es comprimeixi és prémer o pitjar: Josep, prem el botó. La Marta pitjava les tecles ràpidament.
2. Fer pressió amb una part del cos perquè una persona o cosa es moguin és empènyer o pitjar: va empènyer el cotxe, els alumnes pitjaven la porta amb força.
3. Fer pressió en costats oposats és estrènyer o serrar: quan el vaig veure, li vaig estrènyer la mà, aquest vestit m'estreny la cintura. 
4. Fer pressió sobre si mateix per densitat és atapeir-se, entatxonar-se (=apinyar-se): els passatgers s'atapeïen (s'entatxonaven) a l'andana. La meva agenda està molt atapeïda.
5. Fer pressió sobre un altre ésser humà perquè faci alguna cosa és collar, pressionar: la seva cap la pressionava perquè fes la feina més ràpid. No em collis més, no ho faré. També fem servir empènyer: va empènyer el seu gendre a agafar la feina.
6. Fer-se pressió a un mateix per treballar més és escarrassar-s'hi, tibar: si no tibem una mica més, no acabarem mai.

Per desgràcia, molts parlants no són conscients de tots aquests matisos i fan servir sempre "apretar", que no és clàssic ni és sinònim precisament de riquesa, i que sotmet el vocabulari català a una pressió innecessària. Potser ja no s'hi pot fer res, però, com a recurs prudent, cada vegada que aneu a dir "apretar", agafeu aire i penseu, una mil·lèssima de segon, quina altra paraula podríeu fer servir en lloc seu. Per acabar, em penso que hi ha una última raó per no fer servir "apretar":
"Qui molt abraça, poc estreny".

-Tu què en penses? Comenta aquest article o comparteix-lo. Si t'ha agradat, i vols rebre cada nou article de "Palets" al teu correu, subscriu-t'hi introduint el teu email a la casella de dalt de la columna dreta.-