El compromís

L'objectiu d'aquest blog és posar en relleu la singularitat del català i de les seves paraules i construccions il·lustrant-ne els usos amb exemples.

Ara us parlaré d'una paraula ambivalent: comprometre's.

Aquesta pot expressar tant un sentit d'obligació per part de qui la pronuncia, com una idea de posar-(se) en dificultat o perill.

Ex.

1. Em comprometo a fer-ho" = m'obligo a fer-ho.
2.  Les teves accions m'han compromès = les teves accions m'han posat en una situació crítica.

En les principals llengües europees, per exemple, francès, anglès, italià, s'utilitzen dues paraules diferents per expressar aquestes nocions:

1. engager, to commit, impegnare.
2. compromettre, compromise/jeopardise, compromettere (francès, anglès, italià).

Els escriptors d'assaig contemporanis conscients d'aquest fet i de la història interna del català com a llengua europea no deslligada, usen el verb engatjar en el sentit actiu i positiu de la paraula, en paral·lel a l'ús de comprometre:

Un intel·lectual engatjat, una obra engatjada, engatjar-se amb una causa.
Un intel·lectual compromès significa exactament el mateix però pot tenir també la lectura d'un intel·lectual en perill.

Exemple d'ús:

"L'acció, per tal com s'engatja amb la fundació i preservació dels cossos polítics, crea la condició per al record, és a dir, per a la història".

Traducció de La condició humana de Hannah Arendt.

S'empren engatjar-se  i també els seus contraris rompre el compromís o engatjament, descomprometre's o desengatjar-se.

De fet la paraula gatge té una llarga tradició en la literatura catalana (no és cap manlleu recent del francès).


Si la cerquem en el nostre gran clàssic Tirant lo Blanc, hi apareix amb el sentit de penyora o garantia:

E llançà-li uns guants per gatge 

[Em + penyora + ar = en + gatge + ar]

A banda del que hem esmentat, cal notar que lligar-se, obligar-se, deslligar-se, desdir-se, deseixir-se també tenen els mateixos significats que engatjar-se i desengatjar-se. Fent una cerca a Google, he trobat aquests dos exemples:

S'ha deslligat de la societat i ara viu sol.
S'ha deseixit de tota cosa estranya a ella i s'ha procurat la pau. 


Dues idees han regit la normativització del català i caldria fer-les sempre avinents:

1. Evitació d'idiotismes castellans (construccions pròpies només del castellà quan limiten o simplifiquen la llengua. En aquest cas, si només tinguéssim comprometre passaríem de tenir dues formes a només una).
2. Manteniment de la unitat amb les llengües europees veïnes (el català històricament parlant és una llengua gal·loromànica amb elements lèxics hispànics).

Ho hauríem de tenir sempre en compte si volem que la nostra llengua es desenvolupi sana i forta.

Ets un fester! I tu un matiner!

Per crear adjectius derivats de verbs que signifiquen "tendir a" o "ser propens a" el castellà es val del sufix -ón i el català de -aire,  -er, -eta, entre d'altres.

• criticaire - criticón
• enredaire - enredón
• manaire - mandón
• palpaire - sobón
• peguissaire - pegón
• rondinaire - protestón, gruñón
• ronsejaire - remolón

• caganer - cagón
• pixaner - meón
• tardaner, triganer - tardón

• acuseta - soplón
• burleta - burlón
• espieta - soplón
• foteta - guasón 
• ximplet - tontorrón

• abusador - abusón

El món meravellós del barat

Álex Grijelmo parlava en un dels seus llibres del geni de la llengua espanyola. El geni de l'espanyol seria la veu que decidiria què es pot dir i què no en una determinada època de la llengua.

No puc compartir amb ell la visió romàntica d'un geni lingüístic que es troba per sobre de la comunitat de parlants i va dictaminant el que és acceptable i el que no en una llengua determinada. És una idea una mica tronada i contradictòria. Llegiu el llibre, us el recomano.

Com a català que soc, amb una llengua que ha sofert tots els sotracs de la història, per a mi el català és gramàtica, llibres i sentit de continuïtat; no té res a veure amb la mística. 

Més aviat, trobo que hi ha una tradició en cada llengua i que, com més la coneix el parlant, més tendeix a veure analogies i semblances en les formes lingüístiques de diverses èpoques, i més donat és a voler bastir el discurs fonamentant-se en el passat que no pas acceptant innovacions que sovint percep com a supèrflues o innecessàries.

O almenys, al parlant coneixedor no li agrada baratar el passat pel present, perquè li fa l'efecte que la llengua va perdent part de la seva essència. Mentre que a la majoria de parlants, tota aquesta reflexió no els és fonamental, perquè la llengua no és res més que un instrument, que ara s'empra amb matusseria i ara amb gràcia, com sense reflexió, tal com raja.

Ara bé, cal dir que les analogies fruit de la reflexió lingüística poden ser igual de plaents i fascinants com la conversa amb un geni secular i tenir resultats sorprenents.  

Per exemple, un dia em vaig embadalir davant de l'arrel "barat". Digueu-me filòleg, no és cap insult, em plau.

Perquè, de fet, aquesta arrel dona molt de joc en la nostra llengua.

El significat de "barat" com a cosa de poc preu ens ve, segurament, del castellà "barato". Però l'arrel es troba al català des de temps immemorials. I també la manlleven les altres llengües veïnes. 

"Barat" és un element del fons romànic, que té un significat primordial de "engany, frau".

En la nostra llengua, dels orígens ençà, hi trobem el verb "baratar", que vol dir "intercanviar dues coses" (o bescanviar, permutar). D'aquest verb deriva el nom "barata", que vol dir "intercanvi, bescanvi o permuta". 

Les coses que es baraten van perdent valor i, és clar, es converteixen en adjectiu, "barat-a".

Podem escriure, doncs, una frase com la següent:

"Les coses barates són de fàcil barata, les cares no tant i, al final, potser és tot un barat".

Aprenents àvids del català, molt atents, ara ve la teca:

Derivats de "barat" actualment trobem "al mercat lingüístic" els següents verbs:

1. Abaratir: rebaixar el preu d'una cosa - "Hem d'abaratir els préssecs"
2. Desbaratar: desfer, arruïnar, derrotar - "M'han desbarat els plans!"
3. Malbaratar: deixar perdre, malgastar - "Ha malbaratat tots els diners que tenia"

Feu-los servir, perquè  no és que siguin barats, són gratuïts.

"Enfront de" o "davant de"?

El català és molt més simple que el castellà en aquest punt, ja que el grup "davant de" és molt versàtil i el podem fer servir en la majoria de contextos en què el castellà recorre a diverses formes (mireu més avall). Tot i així, podem trobar-hi diverses alternatives o sinònims segons el significat concret de l'expressió. Així:

1.  Per expressar lloc, és a dir, que una cosa es troba físicament "al cantó de la cara" fem servir la preposició davant (de) "El cotxe és davant (de) la casa" - the car is in front of the house.
2. Quan volem dir lloc,  "just davant", "en paral·lel", usem el grup de paraules davant per davant (de) o enfront de. "El meu pis es trobava davant per davant del seu / El meu pis es trobava enfront del seu" - my flat was opposite his.
3. Per indicar oposició o contrast podem fer servir davant (de) o enfront de: "Van tenir una actitud molt digna davant / enfront de la crisi" - They took a  fairly decent attitude towards the crisis.

I en castellà tindríem com a equivalents:

1. delante de, ante, frente a, enfrente de (=davant de)

2. enfrente de (=enfront de o davant -per davant- de)

3. ante, frente a (=davant de, enfront de)

*Molta atenció amb el grup preposicional "enfront de", no podem eliminar-hi el "de", ja que seria incorrecte.

Més informació a l'Optimot.

Espolsa que espolsaràs

Un verb interessant del català és espolsar, que vol dir "treure la pols" o "treure's de damunt". 

T'espolses la jaqueta, quan hi tens engrunes de pols o de menjar, t'espolses un insecte, com ara una mosca -que t'empipa, però també et pots espolsar una responsabilitat o una feina, si no la vols fer, o espolsar-se algú quan no hi vols tenir tractes. Però, a casa, espolses els mobles o les sabates, amb un plomall o un drap (de la pols).