Metàfores taurines en català

Els toros estan tan arrelats en la cultura espanyola que s'han fixat en la llengua de Quevedo i també unes quantes en el català. Ara bé, no tantes!

Per exemple: donar una estocada, agafar el bou per les banyes, lidiar un toro (=torejar). 

Però n'hi ha d'altres que no funcionen, perquè no han estat lexicalitzades (no formen part, històricament, del català). Com ara:

"A toro pasado" - "a misses dites", "a pilota passada", "quan fou mort el combregaven".

"Arropar a alguien" (com fa un torero amb un company) -" fer costat, donar suport a algú".

"Echarle a uno el toro" - "cantar les veritats", "clavar un juli".

"Estar hecho un toro" - "ser fort com un roure".

"Hacer novillos" - "fer campana"

"Hacer un brindis al sol" - "fer per / de cara a la galeria".

"Lidiar con algo"- "bregar / lluitar amb alguna cosa".

"Pillarle a uno el toro" - "tirar-se-li el temps al damunt".

"Ser un toro corrido" - "ser un gat vell".

"Ver los toros desde la barrera" - "mirar-s'ho de lluny (estant)".

"Lidiar" és sinònim de "torejar" i no té l'ús històric que té aquest verb en castellà. 

Les corrides, altrament dites corregudes, tenien un bon arrelament a Catalunya en els temps dels nostres avis, però moltes expressions van quedar limitades a la llengua castellana i no van passar a les altres (entre elles el català).

Obligació en castellà "verb + que", com és en català?

El català històric i estàndard no accepta les construccions d'obligatorietat formades per verb + que". 

Són les següents:

1. "Tener que" - haver de  (tenir que)

"Tengo que irme a casa" - Me n'haig d'anar a casa.
"Tienes que lavar los platos" - Has de rentar els plats.

"No tener por qué" - no haver de, no caldre (no tenir per què)

"No tienes por qué irte a casa" - No cal que te'n vagis a casa, no te n'has d'anar a casa.

2. "Hay que" - cal, s'ha de (hi ha que)

"Hay que validar el billete" - cal validar el bitllet / s'ha de validar el bitllet.

"No hay que ser un lince para darse cuenta" - no cal / no s'ha de ser una fura per adonar-se'n.

Per tant, són castellanismes "*tenir que, hi ha que, tenir per què"  no són formes genuïnes i històriques de la llengua.

Els verbs que expressen gustos amb un objecte de persona són de CI, no de CD

Els verbs que serveixen per expressar gustos a través d'un objecte regeixen CI, no pas CD, i per tant, quan es tracta d'una tercera persona (ell, ella), els pronoms que fem servir són "li", "els" i "-los". 

Per exemple:

Li agrada / li encanta / li plau / li interessa / li desagrada / li desplau / el tema.

*L'agrada, l'encanta, el plau, l'interessa el tema - són incorrectes. 

"Interessar" pot portar CD quan el verb significa no "agradar" sinó "afectar".

Per exemple:

Aquest problema ens interessa (ens afecta, no és que ens agradi en particular).

Un home fet és poc, ha d'estar dret

Escoltava un dia una emissora amb la bona voluntat de ser informat, quan van deixar anar l'expressió "fet i dret", pel broc gros i entre somriures. 

Com que aquesta combinació de mots no forma part del nostre cabal lingüístic -i un professional de la llengua ho hauria de saber (la rima impossible vocal tancada/vocal oberta, a més, redueix l'intent a l'absurd)-, he deduït que el català macarrònic pot fer riure a molts -certament, a la gent que es pren la llengua seriosament, potser no tant. 

Riuen alguns de la seva incapacitat de ser professionals, de la seva inhabilitat verbal. És molt antipàtic aquest tret en un locutor. Potser sospitaven els tertulians que alguna cosa grinyolava en l'expressió, però, en comptes d'avisar l'audiència desprevinguda, s'hi van rabejar. 

Els periodistes de ràdio, que s'haurien de valer d'un català ric, correcte, ple de matisos -d'acord amb el registre que pertoqui en cada situació-, no només fan errades de codi, sinó que les troben divertides i les escampen amb fruïció.

Compte, no es tractava d'un programa d'humor: aquell humor habitual en llengua castellana, subvencionat per tots els contribuents, en una mitjà que hauria de crear humor intel·ligent en catalanesc al servei dels catalanoparlants i la gent que estimi la llengua catalana-. 

Era una tertúlia informativa. I tanmateix, van aprofitar l'espai informatiu per menyscabar la llengua catalana (i es befaven de la facècia, com si res, buscant la complicitat, perdoneu, de qui?). I l'audiència, volgudament o no, deu haver combregat amb rodes de molí i ara té llicència i benedicció per repetir-la ad nauseam. "Un home fet i dret", "un home fet i dret", heu notat que les dues vocals ja gairebé sonen iguals. Prosseguiu l'exercici.

La llengua catalana, pobrissona, està tan mancada de recursos que ens l'han d'adobar cada dia amb noves adquisicions: "un home fet", massa breu, inexpressiu! Massa, val a dir- com les altres llengües veïnes -que els professionals actuals potser ja no coneixen (francès?, italià?): castellà i anglès a tot estirar-.  Ai las.

Al capdavall, em direu, és un detall menor, en mitjans que solen maltractar els clients. Ni s'esmenen ni reconeixen els errors. No es respecten, no ens respecten. Van rient.

No perdem l'esperança.

Quan "El fred apreta" a Barcelona

En una entrada anterior, havíem parlat de la inexistència del verb "apretar" en el català estàndard. Es tracta d'un castellanisme que té la virtut d'eliminar moltíssimes altres formes: collar, estrènyer, pitjar, prémer, tibar. 

1. Aprieta el tornillo - colla el cargol
2. El jefe aprieta mucho - el cap ens colla molt
3. Aprieta el botón - prem/pitja el botó
4. El cinturón me aprieta - el cinturó m'estreny
5. Aprieta, venga - va, tiba

Com més "apretem" menys paraules fem servir en la nostra llengua.

Ultra aquestes accepcions, el verb "apretar" en castellà és sinònim de "arreciar", que equival al català "refermar" o "recruar". "Cuando la lluvia aprieta, arrecia" > "Quan referma/recrua la pluja". És un verb una mica especialitzat (com el castellà "arreciar").

En català col·loquial correcte no podem dir "el fred apreta", diguem simplement "fa molt de fred", "fa un fred que gela/pela/talla", "ens pelem de fred", etc. "El fred pot ser tan intens que és"coent", com diu Josep Pla a "El quadern gris".  

Empremta o petjada (castellà huella)

L'espanyol fa servir "huella" per indicar la marca física d'un peu al terra. El que en català s'anomena "petjada". Per exemple: "si camines sobre un terra mullat hi deixes petjades". Una "petjada" en plural és sinònim d'"exemple". "Seguir les petjades d'algú". 

Ara bé, les marques fetes amb els dits o la mà es diuen "ditades" o "empremtes": "l'assassí va deixar les seves empremtes a la pistola". I també es diu "empremta" la marca psicològica o emocional que deixem en un altra persona. "El seu mestratge va deixar una empremta inesborrable en els seus deixebles". 

L'empremta no és cap "petjada" (cosa brutal) llegeixo en un article de papereria:

"Ensenyar és deixar petjada al cor d'un alumne". Com a professor no trepitjo el cor dels meus alumnes, Si no, malament.

Embolicar-se i embolics

Tenir un embolic o embolicar-se amb algú, és més vell que l'anar a peu! El verb "liar" és una importació una mica trista i molt recent.

Ja al "Tirant lo Blanc" -el Quixot dels amants de la llengua catalana-, quan la Viuda Reposada -la dolenta de la història- vol dissuadir Tirant de continuar la seva història d'amor amb la princesa Carmesina, li diu que aquesta s'ha "embolicat" amb el Lauseta (un esclau negre). D'altra banda quan estan "embolicats" els personatges, aquesta expressió vol dir, com en el català actual, el mateix que el castellà "estar hecho un lío".