El dinar de cap d'any

El dinar de cap d'any d'una família qualsevol 

-Una amiga meva se n'ha anat a passar el cap d'any als Emirats Àrabs...

-I no t'hi ha convidat?

-S'hi ha plantat amb la família. Suposo que hi han fet les coses habituals...

-Per cert, sabeu que al Joan Pedrich li ha tocat la loteria? 5 milions d'euros, és una bona picossada.

-Hisenda s'emporta un tant per cent força alt del premi en impostos. És una bona clatellada.

-5 milions després d'impostos, crec. El més interessant és que el Joan ha anat esbombant que deixava la feina per fer la volta al món en un any. I n'hi ha per sucar-hi pa, se n'hi anirà amb la Sandra Vaqué, que és qui l'ha convençut de fer l'aventura.

-Ostres, no me'n sé avenir, el Joan era una persona que s'escarrassava i vivia només per la feina. 

-Això demostra que tothom pot canviar en qualsevol moment. I pel que l'hi va, no passarà més d'un any i en acabat ja podrà tornar als seus negocis.

-Potser sí, de més verdes en maduren!

Vocabulari del diàleg:

• Convidar - invitar 
• Les coses habituals - lo habitual
• Saber / assabentar-se - saber, enterarse
• Picossada - pastón 
• Clatellada - clavada
• Esbombar - divulgar, pregonar
• N'hi ha per sucar-hi pa - no tiene desperdicio (es muy interesante).
• No me'n sé avenir - no salgo de mi asombro
• Escarrassar-se - matarse (trabajando), desvivirse
• Pel que l'hi va - por la cuenta que le trae
• En acabat - luego
• De més verdes en maduren - torres más altas han caído

A la porta del CAP

A la porta del CAP 

 -Hola, Màrius, quina sorpresa. Què fas per aquí?

-Hola, Gina. Quina alegria de veure't. No em trobava gaire bé. No aconsegueixo de fer net d'aquest refredat. Ja veus, no em para de rajar el nas i m'haig de mocar tota l'estona. He pensat que potser era una cosa més greu i m'he decidit a venir al CAP. I aquí em tens.

-Sense demanar hora o cita prèvia és difícil que t'atenguin, tal com estan les coses. Quin present incert ens ha tocat viure.

-Ja ho pots ben dir. Però volia temptar la sort. Tu ets aquí per la cama? Com que la tens enguixada i portes crosses...

-No, i ara. Això va ser per una lesió jugant al tennis. Darrerament tinc molt mal de cap i tot el cos em fa mal. No sé si és la passa de grip. Necessitaria que em veiés un metge. Aquest neguit, suposo, és per la situació que estem vivint. No ha estat una decisió gaire encertada, però. A dins, els passadissos estan plens de lliteres amb pacients que l'estan passant magra. I com més temps passa, més angúnia tinc. No seria millor anar a un altre lloc?

-Mira, què et sembla si ho deixem tot plegat per a un altre dia?

-Bona pensada. Anem a fer un tomb i ens posem al dia de les nostres vides? Vull dir, anem a seure al banc d'aquí fora, si més no?

Vocabulari del diàleg:

• Fer net de (malaltia) - quitarse de encima (enfermedad)
• No trobar-se gaire bé - no encontrarse demasiado bien
• Rajar el nas - gotear/moquear la nariz
• Mocar-se - soplarse la nariz
• Ja ho pots ben dir - ni que lo digas
• Temptar la sort - probar suerte
• Enguixar - enyesar
• Crosses - muletas
• I ara - qué va / para nada.
• Fer mal - doler 
• Passa - epidemia 
• Neguit - desasosiego, ansiedad, nervios
• Passar-la magra - estar en apuros (coloquial)
• Angúnia - congoja, ansia
• Pensada - idea
• Fer un tomb - dar una vuelta
• Si més no - por lo menos

En una botiga de roba

En una botiga de roba

-Bon dia!

-Bon dia. Em voldria emprovar aquests vestits. On són els emprovadors?

-Darrere d'aquella columna. Recordi que només es pot emportar quatre peces. Pot deixar els penjadors al damunt del taulell.

-D'acord, gràcies.

...

-Què et sembla aquest vestit? Com em va?

-Crec que no et va bé. No és de la teva talla, massa gran. Aniries pengim-penjam.

-I aquest?

-Aquest és massa seriós. No fa per tu!

-I aquest altre?

-Mirant-ho bé, no t'escau gens, l'estampat cridaner desentona amb la teva cara i no és del teu estil. I s'ajusta massa al cos. No et tiba a la cintura?

-Va, i aquest?

-Aquest és millor, et cau molt bé. S'ajusta a la forma del cos i s'adiu amb la teva cara.

-Què faria sense els teus consells. Passem per caixa i anem a berenar.

Vocabulari del diàleg:

• Adir-se amb, escaure a algú - pegar con, pegar a alguien, sentar bien
• Anar / caure a algú bé/malament,etc. - quedar, sentar, pegar
• Fer per - ir con alguien, pegar con alguien
• Tibar - apretar, tirar

• Emprovar - probar ropa
• Emprovador - probador
• Peça - prenda
• Penjador - percha

"Junil a les terres dels bàrbars"

Seguir les aventures i el misteriós itinerari de Junil, esclava dedicada a Juno, que defuig tothora el miserable destí que el seu món li ha reservat, és una plàcida delícia. 

La veu de Joan-Lluís Lluís, o sia, la del seu narrador omniscient, ens condueix en l'espai de vora tres-centes pàgines alades, amb una seguretat magistral, a través d'un mite que només té com a finalitat la seva pròpia essència: la llengua mateixa i el relat que va bastint. Un mite obert, que convida, un cop enllestida la lectura, a la relectura del llibre, per poder copsar-ne els detalls que ens han passat desapercebuts. 

Un relat que es basa en moltes altres històries i que, a través de les al·lusions, multiplica el seu significat i fa d'aquesta obra una lectura obligada en la literatura catalana contemporània. 

La novel•la de Joan-Lluís Lluís l'hem de festejar al costat de la d'altres prodigis narratius com ara Jaume Cabré. És una literatura que sobrepassa la vida i enriqueix les nostres vides de lectors amb la seva força narrativa. No estem parlant d'una literatura ideològica, sinó d'una literatura per la literatura que poua directament en la vida però que segueix, al capdavall, el seu propi curs. 

La història, escrita en una llengua àgil i fluida, esdevé un model per a d'altres escriptors que aspirin a escriure o aprendre un català natural i supradialectal. Un català de totes les regions, atemporal, d'una gran força poètica. L'autor domina l'essència de la llengua i ens la regala pàgina a pàgina. 

M'agradaria només citar-ne quatre passatges perquè pugueu veure alguns d'aquests trets (la negreta és meva):

"Quan Junil, al migdia, torna a la llibreria, troba esclaus de diverses cases que s'escarrassen a esbandir la sang de la plaça i a esbravar-ne la flaire que ja s'incrusta a la pell dels veïns i a les parets de les cases."

"A l'esquena, com els arquers el buirac, hi du un salabre amb la xarxa de cànem boca amunt, que no deixa de donar-li un aire una mica ridícul. Aquest salabre, que ha bescanviat abans de marxar per dos pots de terrissa, serà la font principal de proveïment d'animals comestibles durant un temps prou llarg, i els altres agrairan sovint a Dirmini, en veu alta o en pensament, que s'hagi dotat d'aquesta eina tan poc bregosa".

"I així fan el seu primer foc de fugitius, però el fan menut i de seguida que han enviat vots i agraïments als déus i que els ocells són cuits, l'apaguen i en colguen les brases. Han estat, aquestes flames breus, com llepolies de mel".

"Així, de mica en mica, senten per primera vegada la calor que els va estabornint i els unta la pell amb una suor polsosa que els afeixuga cada gest. S'aturen a l'ombra per beure i flastomar i cap d'ells, ni tan sols els guerrers, no sembla que vulgui dissimular el cansament".

Una llengua clafida de sinònims (mireu, com a exercici, de trobar al llibre tots els sinònims d'"empaitar"). Aneu a la llibreria i procureu-vos-en un exemplar. Ja feu tard!

"Escueto" no vol dir "concís" o "sobri"

M'han dit i, de ben segur, us han dit manta vegada que l'adjectiu "escueto" en català es traduïa com a "concís" o "sobri", segons el context. I així ho especifica, efectivament, el portal lingüístic de la CCMA (esadir.cat).

L'impossible trencacolls és triar. "Escueto" comprèn aquests dos significats al mateix temps, i quan et veus forçat a escollir-ne un, renuncies, consegüentment, a l'altre. Però, i encara, no tan sols això:

"Un mensaje escueto" és "concís" (=breu), i també "sobri" (=sense adornaments superflus) però, a més a més, té la qualitat natural de "nu" o "despullat", "de cosa essencialment pura".  

Una cosa "escueta" és, per tant, més que breu i sòbria car és nua i simple per naturalesa. 

Tan pobreta és la nostra llengua oral que no podem expressar les tres idees amb una sola paraula?

Per sort, la resposta és negativa. Diccionaris bilingües a banda -que sí inclouen la paraula-, els nostres escriptors, la nostra tradició catalana, fa servir un mot que abraça el triple sentit de "escueto", val a dir: breu, sense adornaments, nu i natural. L'adjectiu en qüestió és "escarit/da". 

Per il·lustrar-ho, no em puc estar de citar un fragment deliciós de Josep Pla:

"Més aviat el gran descobriment que féu a Itàlia és el d'una figura contrària: una figura eixuta, positiva, racional, lògica, de vegades d'una lògica aristotèlica, d'un sentimentalisme extern escassíssim, d'una gran ironia dissimulada, d'una cortesia més aviat adusta, molt caut i prudent en la utilització de les paraules, d'un tacte perfecte, d'una llengua escarida, d'una superfície social llisa però freda, d'un domini visible, d'una petulància rarament subratllada -menys subratllada que la seriositat i sovint la gravetat." 

Josep Pla, Cartes d'Itàlia. Ed. Destino.

I dos exemples actuals:

"Aquella narració sòbria, gairebé escarida.."

 Jesús Moncada "Estremida memòria"

"Un text escarit que, a priori, encaixa amb les peticions del manifest però sobre el qual no hi ha concreció". 

Clara Blanchar, "El País". 

"El que més m’agrada fer és periodisme d’agència, on m’he sentit més còmode, més productiu, més realitzat, millor. No firmes, la informació és escarida, és la base del periodisme, la resta és secundari."

Ramon Barnils, entrevista de Jaume Vicens a dbalears.cat 

Hauríem d'exigir que l'ensenyament del català fos més bo i que els mitjans de comunicació fossin menys xarons i més didàctics (si cal). Així, no sentiríem la paraula "escuet(o)" perquè hom ja sabria emprar "escarit".

No fer servir "blasmar" és digne de blasme

Quants catalans saben que el castellà "vituperar" en català és "blasmar"? I quants d'aquests el fan servir quotidianament? Tots som culpables i mereixedors de blasme per l'abandó i l'empobriment de la nostra llengua, si no llegim i imitem els nostres bons models (com fan els periodistes i escriptors de les altres cultures veïnes). 

És cert que en una cultura individualista tendim a criticar subjectivament; el blasme, però, és un fenomen col·lectiu. Potser per això ens desagrada profundament.

L'esquifidesa de la llengua estàndard culta actual es pot revertir llegint els nostres escriptors, amb el benentès que la literatura catalana té la seva pròpia tradició, de la mateixa manera que qualsevol altra literatura europea.

Aquí teniu diversos exemples d'ús d'aquest verb al llarg de la història:

"Quin ànim de cavaller fou aquest, que més s'estimà morir que no viure envergonyit, per no ésser blasmat dels bons cavallers!" Joanot Martorell, Tirant lo Blanc (S.XV)

"En realitat, no hi ha temps per a res: ni per elogiar seriosament res, ni per blasmar seriosament res" , Josep Pla, El quadern gris (S.XX)

"El 15-M ha acabat reduït al mateix parlamentarisme servil que denunciava, i les files de l’1 d’octubre legitimen el mateix autonomisme que van blasmar". Joan Burdeus, El Quadern del diari "El País" (2021).

I efectivament, és aquell verb que fem servir tantes vegades en anglès "to blame", perquè quan "blasmes" també "inculpes" algú.

En castellà es va morir (substituït per "vituperar"), sic transit gloria mundi.

"Calor"/ "escalfor"/"caliu" - castellà "calor"

Arriba Nadal i a moltes llars catalanes gaudirem del caliu de la família, de l'escalforeta de l'escudella i si tenim una xemeneia o una brasa posarem les mans per escalfar-les al caliu del foc. 

Diuen els lingüistes que cada vegada que mor una llengua, desapareix una determinada visió del món. Una manera particular de compartimentar o classificar la realitat en paraules.

Així doncs, si el català desaparegués, quan parléssim de" la calor", dues paraules pròpies de la llengua deixarien d'existir ("escalf(or)" i "caliu") i només ens quedaria "calor".

El català primfila quan es tracta de parlar de la temperatura alta. No només pel que fa a la calor intensa (calda, xafogor o xardor) o els fogots, la calorada i la sufocació sinó amb el terme neutre "calor" mateix.

Perquè la llengua catalana, efectivament, distingeix entre:

1. calor que desprèn un cos en combustió  - escalfor
2. calor que resta en un cos que ha cremat - caliu
3. calor ambiental - calor 
4. bons sentiments, afecte envers algú - caliu, escalf

Exemples: l'escalfor de la pell, de la sorra, d'un cos / el caliu d'una brasa, d'una xemeneia / la calor de l'estiu / el caliu o l'escalf dels amics.

Els homes decideixen per mitjà de mètodes sovint poc civilitzats que unes llengües siguin més útils que d'altres, però pel que fa a la riquesa no hi ha llengües que siguin millors que d'altres, perquè els éssers humans simplement classifiquem la realitat amb mots, i cada grup humà ho fa d'una manera diferent. 

Quan una llengua mor o s'empobreix es perd aquesta bellesa.