Escoltava un dia una emissora amb la bona voluntat de ser informat, quan van deixar anar l'expressió "fet i dret", pel broc gros i entre somriures.
Com que aquesta combinació de mots no forma part del nostre cabal lingüístic -i un professional de la llengua ho hauria de saber (la rima impossible vocal tancada/vocal oberta, a més, redueix l'intent a l'absurd)-, he deduït que el català macarrònic pot fer riure a molts -certament, a la gent que es pren la llengua seriosament, potser no tant.
Riuen alguns de la seva incapacitat de ser professionals, de la seva inhabilitat verbal. És molt antipàtic aquest tret en un locutor. Potser sospitaven els tertulians que alguna cosa grinyolava en l'expressió, però, en comptes d'avisar l'audiència desprevinguda, s'hi van rabejar.
Els periodistes de ràdio, que s'haurien de valer d'un català ric, correcte, ple de matisos -d'acord amb el registre que pertoqui en cada situació-, no només fan errades de codi, sinó que les troben divertides i les escampen amb fruïció.
Compte, no es tractava d'un programa d'humor: aquell humor habitual en llengua castellana, subvencionat per tots els contribuents, en una mitjà que hauria de crear humor intel·ligent en catalanesc al servei dels catalanoparlants i la gent que estimi la llengua catalana-.
Era una tertúlia informativa. I tanmateix, van aprofitar l'espai informatiu per menyscabar la llengua catalana (i es befaven de la facècia, com si res, buscant la complicitat, perdoneu, de qui?). I l'audiència, volgudament o no, deu haver combregat amb rodes de molí i ara té llicència i benedicció per repetir-la ad nauseam. "Un home fet i dret", "un home fet i dret", heu notat que les dues vocals ja gairebé sonen iguals. Prosseguiu l'exercici.
La llengua catalana, pobrissona, està tan mancada de recursos que ens l'han d'adobar cada dia amb noves adquisicions: "un home fet", massa breu, inexpressiu! Massa, val a dir- com les altres llengües veïnes -que els professionals actuals potser ja no coneixen (francès?, italià?): castellà i anglès a tot estirar-. Ai las.
Al capdavall, em direu, és un detall menor, en mitjans que solen maltractar els clients. Ni s'esmenen ni reconeixen els errors. No es respecten, no ens respecten. Van rient.
No perdem l'esperança.
