"Fer giragonses" és anar d'un cantó cap a l'altre en una carretera o camí o bé, utilitzat figuradament, vol dir anar sense una direcció clara.
"El cotxe va fer unes quantes giragonses abans d'estavellar-se contra l'arbre".
"Anava fent giragonses per la vida".
Ser la flor d'un dia - ser una cosa efímera, que no dura.
"Ahir va treballar de valent. Esperem que no sigui només la flor d'un dia!"
Anglès = a flash in the pan.
Recordeu, alumnes, que la paraula "tamany" en català modern no es fa servir. En català antic volia dir "tan gran". Actualment per parlar de les dimensions d'algú o alguna cosa fem servir les paraules "mida" o "grandària".
Tamany - mida, grandària
Recordeu, alumnes, que la paraula "demés" en català modern no es fa servir. En català antic volia dir "la majoria". Actualment per parlar dels restants fem servir "els altres".
Els demés- els altres
Les frases fetes es manlleven entre llengües amb facilitat, perquè solen ser fórmules imaginatives que transmeten significats d'una manera més sintètica i vivaç. Podem dir "no pain no gain" o "estar por la labor" al nostre interlocutor, si aquest entén l'anglès o el castellà, perquè són ben atractives.
Ara bé, la traducció literal o calc és, com acostumava a dir Coromines, vergonyant, car demostra una actitud de submissió i deixadesa. Dir "cap dolor cap guany" o "estar per la labor" quan la paraula "labor" en català és un cultisme, és una mica, diríem, fugir d'estudi.
És també el cas de la frase feta espanyola "apuntar maneras", que alguns fan anar a tort i a dret, irreflexivament, com si fos nostrada. Cal evitar-la del tot, per les següents raons formals:
En català el verb "apuntar" no presenta l'accepció de "manifestar" o "palesar". El castellà "apuntar" es traduiria en aquest context per "manifestar". I les "maneres" en la nostra llengua són sinònim de bona educació, no pas "determinades capacitats, habilitats o traces".
El català normatiu no s'aparta ni un bri del francès i de l'italià en aquest aspecte (l'anglès fa semblantment). "Apuntar maneras" no té equivalent formal en aquestes llengües.
En català genuí, doncs, podem traduir aquesta frase feta de diverses maneres. Vet aquí algunes:
"Mi hijo ya apuntaba maneras en el parvulario" -
Hauríem de tendir a elevar la nostra llengua i, en tot cas, respectar-ne tothora els registres. L'estàndard hauria de ser una varietat més subtil i rica. Un reflex positiu del nivell cultural de la nostra societat.
Per cert, "no hi ha mel sense fel" i "no estar per la feina" ("estar per la labor" també s'accepta) serien les expressions catalanes equivalents.
Per crear adjectius derivats de verbs que signifiquen "tendir a" o "ser propens a" el castellà es val del sufix -ón i el català de -aire, -er, -eta, entre d'altres.
Álex Grijelmo parlava en un dels seus llibres del geni de la llengua espanyola. El geni de l'espanyol seria la veu que decidiria què es pot dir i què no en una determinada època de la llengua.
No puc compartir amb ell la visió romàntica d'un geni lingüístic que es troba per sobre de la comunitat de parlants i va dictaminant el que és acceptable i el que no en una llengua determinada. És una idea una mica tronada i contradictòria. Llegiu el llibre, us el recomano.
Com a català que soc, amb una llengua que ha sofert tots els sotracs de la història, per a mi el català és gramàtica, llibres i sentit de continuïtat; no té res a veure amb la mística.
Més aviat, trobo que hi ha una tradició en cada llengua i que, com més la coneix el parlant, més tendeix a veure analogies i semblances en les formes lingüístiques de diverses èpoques, i més donat és a voler bastir el discurs fonamentant-se en el passat que no pas acceptant innovacions que sovint percep com a supèrflues o innecessàries.
O almenys, al parlant coneixedor no li agrada baratar el passat pel present, perquè li fa l'efecte que la llengua va perdent part de la seva essència. Mentre que a la majoria de parlants, tota aquesta reflexió no els és fonamental, perquè la llengua no és res més que un instrument, que ara s'empra amb matusseria i ara amb gràcia, com sense reflexió, tal com raja.
Ara bé, cal dir que les analogies fruit de la reflexió lingüística poden ser igual de plaents i fascinants com la conversa amb un geni secular i tenir resultats sorprenents.
Per exemple, un dia em vaig embadalir davant de l'arrel "barat". Digueu-me filòleg, no és cap insult, em plau.
Perquè, de fet, aquesta arrel dona molt de joc en la nostra llengua.
El significat de "barat" com a cosa de poc preu ens ve, segurament, del castellà "barato". Però l'arrel es troba al català des de temps immemorials. I també la manlleven les altres llengües veïnes.
"Barat" és un element del fons romànic, que té un significat primordial de "engany, frau".
En la nostra llengua, dels orígens ençà, hi trobem el verb "baratar", que vol dir "intercanviar dues coses" (o bescanviar, permutar). D'aquest verb deriva el nom "barata", que vol dir "intercanvi, bescanvi o permuta".
Les coses que es baraten van perdent valor i, és clar, es converteixen en adjectiu, "barat-a".
Podem escriure, doncs, una frase com la següent:
"Les coses barates són de fàcil barata, les cares no tant i, al final, potser és tot un barat".
Aprenents àvids del català, molt atents, ara ve la teca:
Derivats de "barat" actualment trobem "al mercat lingüístic" els següents verbs:
En català fem servir diversos verbs per al castellà "rellenar". Segons la paraula que acompanya el verb, diem "omplir",...
