"Escueto" no vol dir "concís" o "sobri"

M'han dit i, de ben segur, us han dit manta vegada que l'adjectiu "escueto" en català es traduïa com a "concís" o "sobri", segons el context. I així ho especifica, efectivament, el portal lingüístic de la CCMA (esadir.cat).

L'impossible trencacolls és triar. "Escueto" comprèn aquests dos significats al mateix temps, i quan et veus forçat a escollir-ne un, renuncies, consegüentment, a l'altre. Però, i encara, no tan sols això:

"Un mensaje escueto" és "concís" (=breu), i també "sobri" (=sense adornaments superflus) però, a més a més, té la qualitat natural de "nu" o "despullat", "de cosa essencialment pura".  

Una cosa "escueta" és, per tant, més que breu i sòbria car és nua i simple per naturalesa. 

Tan pobreta és la nostra llengua oral que no podem expressar les tres idees amb una sola paraula?

Per sort, la resposta és negativa. Diccionaris bilingües a banda -que sí inclouen la paraula-, els nostres escriptors, la nostra tradició catalana, fa servir un mot que abraça el triple sentit de "escueto", val a dir: breu, sense adornaments, nu i natural. L'adjectiu en qüestió és "escarit/da". 

Per il·lustrar-ho, no em puc estar de citar un fragment deliciós de Josep Pla:

"Més aviat el gran descobriment que féu a Itàlia és el d'una figura contrària: una figura eixuta, positiva, racional, lògica, de vegades d'una lògica aristotèlica, d'un sentimentalisme extern escassíssim, d'una gran ironia dissimulada, d'una cortesia més aviat adusta, molt caut i prudent en la utilització de les paraules, d'un tacte perfecte, d'una llengua escarida, d'una superfície social llisa però freda, d'un domini visible, d'una petulància rarament subratllada -menys subratllada que la seriositat i sovint la gravetat." 

Josep Pla, Cartes d'Itàlia. Ed. Destino.

I dos exemples actuals:

"Aquella narració sòbria, gairebé escarida.."

 Jesús Moncada "Estremida memòria"

"Un text escarit que, a priori, encaixa amb les peticions del manifest però sobre el qual no hi ha concreció". 

Clara Blanchar, "El País". 

"El que més m’agrada fer és periodisme d’agència, on m’he sentit més còmode, més productiu, més realitzat, millor. No firmes, la informació és escarida, és la base del periodisme, la resta és secundari."

Ramon Barnils, entrevista de Jaume Vicens a dbalears.cat 

Hauríem d'exigir que l'ensenyament del català fos més bo i que els mitjans de comunicació fossin menys xarons i més didàctics (si cal). Així, no sentiríem la paraula "escuet(o)" perquè hom ja sabria emprar "escarit".

No fer servir "blasmar" és digne de blasme

Quants catalans saben que el castellà "vituperar" en català és "blasmar"? I quants d'aquests el fan servir quotidianament? Tots som culpables i mereixedors de blasme per l'abandó i l'empobriment de la nostra llengua, si no llegim i imitem els nostres bons models (com fan els periodistes i escriptors de les altres cultures veïnes). 

És cert que en una cultura individualista tendim a criticar subjectivament; el blasme, però, és un fenomen col·lectiu. Potser per això ens desagrada profundament.

L'esquifidesa de la llengua estàndard culta actual es pot revertir llegint els nostres escriptors, amb el benentès que la literatura catalana té la seva pròpia tradició, de la mateixa manera que qualsevol altra literatura europea.

Aquí teniu diversos exemples d'ús d'aquest verb al llarg de la història:

"Quin ànim de cavaller fou aquest, que més s'estimà morir que no viure envergonyit, per no ésser blasmat dels bons cavallers!" Joanot Martorell, Tirant lo Blanc (S.XV)

"En realitat, no hi ha temps per a res: ni per elogiar seriosament res, ni per blasmar seriosament res" , Josep Pla, El quadern gris (S.XX)

"El 15-M ha acabat reduït al mateix parlamentarisme servil que denunciava, i les files de l’1 d’octubre legitimen el mateix autonomisme que van blasmar". Joan Burdeus, El Quadern del diari "El País" (2021).

I efectivament, és aquell verb que fem servir tantes vegades en anglès "to blame", perquè quan "blasmes" també "inculpes" algú.

En castellà es va morir (substituït per "vituperar"), sic transit gloria mundi.

"Calor"/ "escalfor"/"caliu" - castellà "calor"

Arriba Nadal i a moltes llars catalanes gaudirem del caliu de la família, de l'escalforeta de l'escudella i si tenim una xemeneia o una brasa posarem les mans per escalfar-les al caliu del foc. 

Diuen els lingüistes que cada vegada que mor una llengua, desapareix una determinada visió del món. Una manera particular de compartimentar o classificar la realitat en paraules.

Així doncs, si el català desaparegués, quan parléssim de" la calor", dues paraules pròpies de la llengua deixarien d'existir ("escalf(or)" i "caliu") i només ens quedaria "calor".

El català primfila quan es tracta de parlar de la temperatura alta. No només pel que fa a la calor intensa (calda, xafogor o xardor) o els fogots, la calorada i la sufocació sinó amb el terme neutre "calor" mateix.

Perquè la llengua catalana, efectivament, distingeix entre:

1. calor que desprèn un cos en combustió  - escalfor
2. calor que resta en un cos que ha cremat - caliu
3. calor ambiental - calor 
4. bons sentiments, afecte envers algú - caliu, escalf

Exemples: l'escalfor de la pell, de la sorra, d'un cos / el caliu d'una brasa, d'una xemeneia / la calor de l'estiu / el caliu o l'escalf dels amics.

Els homes decideixen per mitjà de mètodes sovint poc civilitzats que unes llengües siguin més útils que d'altres, però pel que fa a la riquesa no hi ha llengües que siguin millors que d'altres, perquè els éssers humans simplement classifiquem la realitat amb mots, i cada grup humà ho fa d'una manera diferent. 

Quan una llengua mor o s'empobreix es perd aquesta bellesa.

Metàfores taurines en català

Els toros estan tan arrelats en la cultura espanyola que s'han fixat en la llengua de Quevedo i també unes quantes en el català. Ara bé, no tantes!

Per exemple: donar una estocada, agafar el bou per les banyes, lidiar un toro (=torejar). 

Però n'hi ha d'altres que no funcionen, perquè no han estat lexicalitzades (no formen part, històricament, del català). Com ara:

"A toro pasado" - "a misses dites", "a pilota passada", "quan fou mort el combregaven".

"Arropar a alguien" (com fa un torero amb un company) -" fer costat, donar suport a algú".

"Echarle a uno el toro" - "cantar les veritats", "clavar un juli".

"Estar hecho un toro" - "ser fort com un roure".

"Hacer novillos" - "fer campana"

"Hacer un brindis al sol" - "fer per / de cara a la galeria".

"Lidiar con algo"- "bregar / lluitar amb alguna cosa".

"Pillarle a uno el toro" - "tirar-se-li el temps al damunt".

"Ser un toro corrido" - "ser un gat vell".

"Ver los toros desde la barrera" - "mirar-s'ho de lluny (estant)".

"Lidiar" és sinònim de "torejar" i no té l'ús històric que té aquest verb en castellà. 

Les corrides, altrament dites corregudes, tenien un bon arrelament a Catalunya en els temps dels nostres avis, però moltes expressions van quedar limitades a la llengua castellana i no van passar a les altres (entre elles el català).

Obligació en castellà "verb + que", com és en català?

El català històric i estàndard no accepta les construccions d'obligatorietat formades per verb + que". 

Són les següents:

1. "Tener que" - haver de  (tenir que)

"Tengo que irme a casa" - Me n'haig d'anar a casa.
"Tienes que lavar los platos" - Has de rentar els plats.

"No tener por qué" - no haver de, no caldre (no tenir per què)

"No tienes por qué irte a casa" - No cal que te'n vagis a casa, no te n'has d'anar a casa.

2. "Hay que" - cal, s'ha de (hi ha que)

"Hay que validar el billete" - cal validar el bitllet / s'ha de validar el bitllet.

"No hay que ser un lince para darse cuenta" - no cal / no s'ha de ser una fura per adonar-se'n.

Per tant, són castellanismes "*tenir que, hi ha que, tenir per què"  no són formes genuïnes i històriques de la llengua.

Els verbs que expressen gustos amb un objecte de persona són de CI, no de CD

Els verbs que serveixen per expressar gustos a través d'un objecte regeixen CI, no pas CD, i per tant, quan es tracta d'una tercera persona (ell, ella), els pronoms que fem servir són "li", "els" i "-los". 

Per exemple:

Li agrada / li encanta / li plau / li interessa / li desagrada / li desplau / el tema.

*L'agrada, l'encanta, el plau, l'interessa el tema - són incorrectes. 

"Interessar" pot portar CD quan el verb significa no "agradar" sinó "afectar".

Per exemple:

Aquest problema ens interessa (ens afecta, no és que ens agradi en particular).

Un home fet és poc, ha d'estar dret

Escoltava un dia una emissora amb la bona voluntat de ser informat, quan van deixar anar l'expressió "fet i dret", pel broc gros i entre somriures. 

Com que aquesta combinació de mots no forma part del nostre cabal lingüístic -i un professional de la llengua ho hauria de saber (la rima impossible vocal tancada/vocal oberta, a més, redueix l'intent a l'absurd)-, he deduït que el català macarrònic pot fer riure a molts -certament, a la gent que es pren la llengua seriosament, potser no tant. 

Riuen alguns de la seva incapacitat de ser professionals, de la seva inhabilitat verbal. És molt antipàtic aquest tret en un locutor. Potser sospitaven els tertulians que alguna cosa grinyolava en l'expressió, però, en comptes d'avisar l'audiència desprevinguda, s'hi van rabejar. 

Els periodistes de ràdio, que s'haurien de valer d'un català ric, correcte, ple de matisos -d'acord amb el registre que pertoqui en cada situació-, no només fan errades de codi, sinó que les troben divertides i les escampen amb fruïció.

Compte, no es tractava d'un programa d'humor: aquell humor habitual en llengua castellana, subvencionat per tots els contribuents, en una mitjà que hauria de crear humor intel·ligent en catalanesc al servei dels catalanoparlants i la gent que estimi la llengua catalana-. 

Era una tertúlia informativa. I tanmateix, van aprofitar l'espai informatiu per menyscabar la llengua catalana (i es befaven de la facècia, com si res, buscant la complicitat, perdoneu, de qui?). I l'audiència, volgudament o no, deu haver combregat amb rodes de molí i ara té llicència i benedicció per repetir-la ad nauseam. "Un home fet i dret", "un home fet i dret", heu notat que les dues vocals ja gairebé sonen iguals. Prosseguiu l'exercici.

La llengua catalana, pobrissona, està tan mancada de recursos que ens l'han d'adobar cada dia amb noves adquisicions: "un home fet", massa breu, inexpressiu! Massa, val a dir- com les altres llengües veïnes -que els professionals actuals potser ja no coneixen (francès?, italià?): castellà i anglès a tot estirar-.  Ai las.

Al capdavall, em direu, és un detall menor, en mitjans que solen maltractar els clients. Ni s'esmenen ni reconeixen els errors. No es respecten, no ens respecten. Van rient.

No perdem l'esperança.