Álex Grijelmo parlava en un dels seus llibres del geni de la llengua espanyola. El geni de l'espanyol seria la veu que decidiria què es pot dir i què no en una determinada època de la llengua.
No puc compartir amb ell la visió romàntica d'un geni lingüístic que es troba per sobre de la comunitat de parlants i va dictaminant el que és acceptable i el que no en una llengua determinada. És una idea una mica tronada i contradictòria. Llegiu el llibre, us el recomano.
Com a català que soc, amb una llengua que ha sofert tots els sotracs de la història, per a mi el català és gramàtica, llibres i sentit de continuïtat; no té res a veure amb la mística.
Més aviat, trobo que hi ha una tradició en cada llengua i que, com més la coneix el parlant, més tendeix a veure analogies i semblances en les formes lingüístiques de diverses èpoques, i més donat és a voler bastir el discurs fonamentant-se en el passat que no pas acceptant innovacions que sovint percep com a supèrflues o innecessàries.
O almenys, al parlant coneixedor no li agrada baratar el passat pel present, perquè li fa l'efecte que la llengua va perdent part de la seva essència. Mentre que a la majoria de parlants, tota aquesta reflexió no els és fonamental, perquè la llengua no és res més que un instrument, que ara s'empra amb matusseria i ara amb gràcia, com sense reflexió, tal com raja.
Ara bé, cal dir que les analogies fruit de la reflexió lingüística poden ser igual de plaents i fascinants com la conversa amb un geni secular i tenir resultats sorprenents.
Per exemple, un dia em vaig embadalir davant de l'arrel "barat". Digueu-me filòleg, no és cap insult, em plau.
Perquè, de fet, aquesta arrel dona molt de joc en la nostra llengua.
El significat de "barat" com a cosa de poc preu ens ve, segurament, del castellà "barato". Però l'arrel es troba al català des de temps immemorials. I també la manlleven les altres llengües veïnes.
"Barat" és un element del fons romànic, que té un significat primordial de "engany, frau".
En la nostra llengua, dels orígens ençà, hi trobem el verb "baratar", que vol dir "intercanviar dues coses" (o bescanviar, permutar). D'aquest verb deriva el nom "barata", que vol dir "intercanvi, bescanvi o permuta".
Les coses que es baraten van perdent valor i, és clar, es converteixen en adjectiu, "barat-a".
Podem escriure, doncs, una frase com la següent:
"Les coses barates són de fàcil barata, les cares no tant i, al final, potser és tot un barat".
Aprenents àvids del català, molt atents, ara ve la teca:
Derivats de "barat" actualment trobem "al mercat lingüístic" els següents verbs:
- Abaratir: rebaixar el preu d'una cosa - "Hem d'abaratir els préssecs"
- Desbaratar: desfer, arruïnar, derrotar - "M'han desbarat els plans!"
- Malbaratar: deixar perdre, malgastar - "Ha malbaratat tots els diners que tenia"
